martes, 24 de septiembre de 2013

Remor de serps de Agustí Vehí

 SINOPSIS
L’any 1940, amb mitja Europa amb flames i la guerra començada, París no és un lloc segur per refugiar-se. Sota l’arribada dels alemanys i amb l’angoixa d’una ciutat espantada per la imminent guerra, s’hi troben exiliats dos agents catalans que van prometre defensar la República. Els assassinats d’un oficial i un secretari fidels a la causa fan trontollar la seva seguretat a la capital francesa. Plegats hauran de fugir de policies, gendarmes, soldats i, sobretot, dels feixistes de l’ambaixada espanyola, que, sota la seva immunitat diplomàtica, es dediquen a perseguir tot allò que soni a republicà. Caure en les seves mans podria representar la repatriació sota unes conseqüències fatídiques i fatalistes. Un cop més, l’autor ens captiva amb una història sobre fets i miratges massa humans i reals perquè ens siguin aliens.




Hauria de fer un exercici de memòria per recordar si alguna vegada he llegit una novel·la pòstuma, desgraciadament, tant recent. I es que el passat març, l’Agustí Vehí deixava aquest món, després d’una llarga malaltia, tot just quan començava a gaudir de les publicacions de les seves històries.
L’Agustí va passar en molt poc temps de ser un autor emergent a ser un autor consolidat, com ho demostra la seva última publicació, de la que avui parlarem, Remor de Serps (Alrevés, 2013), o el fet que cada nova publicació li suposava un premi literari.
L’Agustí era un autor valent que no tenia complexos a l’hora de escriure, en una mateixa novel·la en català o castellà segons les necessitats dels personatges (ho va fer a Quan la nit nata el dia(La Magrana, 2011)).
L’Agustí era un autor de gènere negre, d’aquell que fan que el propi gènere s’ampliï buscant més enllà dels crims i les investigacions per jugant amb les emocions dels personatges. En Remor de serps, les emocions es un dels temes que més hi destaquen, i per sobretot, la de soledat, la de estar desvalgut, la de ser un zero a l’esquerra.

«Només intentava entendre qui sóc ara mateix i on és la meva vida, si en tinc.»

Gràcies a l’editorial Alrevés i la seva col.lecció en català Crims.cat, hem pogut gaudir d’aquesta darrera novel·la, tot pensat que l’Agustí en guardava alguna a l’últim calaix de l’escriptori, per torna a delectar-nos amb la seva prosa plena d’aquell humor negre que tant agrada i que mai s’oblidava d’utilitzar com en molt dels diàleg d’aquesta Remor de serps.

«La remor de les serps quan cacen és sorda, apagada, pausada. Ara bé, si han vist la presa, esdevé ràpida i lliscadissa, relliscosa, directa. Llavors ja no hi ha sortida.»

L’escenari és fonamental en Remor de serps, tant que si estigués situada en un altre lloc no tindria sentit.
París, any 1940, les tropes alemanyes estan a punt d’entrar a la capital. Alguns catalans (alguns republicans espanyols) estan amagats entre els seus carrers intentant escapar de les hordes franquistes, però París ja no és un lloc segur.
Espies lleials a la causa nacional volen fer-li el joc als alemanys netejant els carrers de possible insurgents. Els republicans intenten organitzar ja la resistència i en mig de tot aquest rebombori es troba en Domènech, el nostre protagonista, que acaba de sortir d’un dels camps de concentració que tenien els francesos pels republicans espanyols amb un somriure a la cara que ben aviat s’esborrarà.
Agustí Vehí sap captar com ningú la temperatura, la tensió que existia en aquells dies previs i el que es millor, ens fa un recorregut meravellós pels carrers de la capital francesa que fa recordar la visita als que l’hagin trepitjat.

«En Franco i la seva colla d’arreplegats són uns ineptes i uns incompetents que només saben escoltar missa i pixar en llatí.»

Quan tot està perdut es deixa de tenir por. Quan tornar enrere representa la mort, només anar endavant es una possible sortida a la desesperació de no ser ningú en un país estranger.
Així és com essent en Domènech, Guàrdia Civil de Figueres fins que va esclatar la Guerra Civil espanyola i va fugir a França per no ser un traïdor a la república. Després vindrà el camps de refugiats (o de concentració), la seva arribada a París i el seu amor infinit per la seva professió que farà que continuï perseguint assassins tant lluny de casa seva com analgèsic per sentir-se viu, per sentir-se útil i no descarregar-se un tret al cap.

«recordar-ho i viure-ho evita que en torni boig.»

El París del 40 és una ciutat perillosa on calia sempre mirar enrere per evitar ser atacat i on Guàrdies Civils, Policia Nacional, Ertzaines, les FAI, la CNT, els espies franquistes, la policia francesa, els espies alemanys s’anaven perseguint. Mai m’ho hagués imaginat.
I molts d’ells no tenien més opcions quan les tropes alemanyes estan a punt d’entrar a la capital: «tornar a fugir, tornar a amagar-nos o combatre per les nostres vides.»

«massa temps oblidant qui era, massa temps construint un home nou amb materials trets del naufragi del qual venia.»

Remor de serps es una novel·la negra carregada de història, una novel·la amb el perfum de les pel·lícules en blanc i negra, una novel·la que desgraciadament serà irrepetible.

Des de aquí, serveixi aquesta entrada com a record i com homenatge a un empordanès, fill de Figueres: Agustí Vehí.


Publicar un comentario